NOTES
*La història
*Sobre l'HD
*Les germanes
|
|
Quan se'ns va plantejar que donéssim el nostre suport a la realització d'aquesta pel·lícula, vam aprofitar una trobada familiar per posar-ho sobre la taula. De seguida vam veure que no estàvem ben bé d'acord. Dues de nosaltres estàvem "més aviat a favor" i les altres dues, "més aviat en contra". Com que cadascú tenia raons de pes per al "sí" o per al "no", ens vam barallar com a bones germanes durant una temporada. Una imaginava què pensaria el nostre germà i ja li semblava sentir-lo: "Esteu sonades, xiquetes!" A una altra se li feia costa amunt tornar a revifar la història i assumir un protagonisme que, en infinites ocasions, hem acabat acceptant a contracor. A una altra de nosaltres li feia vertigen ficar-se, ni que fos per passiva, en aquest muntatge industrial propi del cinema i tot el que això representa. A totes ens feia respecte el fet que molts dels protagonistes (companys i companyes del MIL, amics, amigues i molts altres implicats per a bé o per a mal) es podien sentir afectats d'alguna manera, tractats injustament o tergiversats. Hem de dir que en les raons per al "no" no en vam considerar cap de tipus ideològic, és a dir, de com podia quedar malmesa la imatge de les conviccions i de l'activisme dels membres del MIL i, fins i tot, de la vigència actual d'algunes idees dels anys setanta del segle passat. Hi ha altres persones que, d'això, en saben molt més.
El nostre objectiu ha estat sempre el de reclamar, com a família a qui ha tocat viure aquesta tragèdia i amb el suport d'una gran part de la societat, que es repari la injustícia que es va cometre quan al nostre germà se'l va assassinar "legalment" després d'un procés que no era més que una farsa. Tan senzill com això. Però ja fa trenta-dos que hem hagut de mantenir-nos fermes en la convicció que, un dia o altre, arribarà el que esperem. Llavors serem felices de deixar enrere la multitud d'actes als quals hem assistit, des de 1974 fins al dia d'avui, per fer proper el cas del Salvador. La quantitat de vegades que ens hem posat histèriques perquè calia sortir a la televisió a explicar com va anar tot, les llargues entrevistes a emissores de ràdio, els aniversaris rodons (desè aniversari, vintè, vint-i-cinquè, trentè…) en què els periodistes de revistes i diaris ens marejaven -en el bon sentit del terme-, la sovintejada presentació de llibres, l'assistència a actes en què es parlava del Salvador… Tot ho hem fet per ell, és clar. I ara
no tirarem la tovallola.
Sortosament, al llarg dels anys hem trobat suports inestimables. Hem rebut l'afecte, el suport i l'ànim de tantíssima gent que seria impossible d'enumerar. Els estarem sempre profundament agraïdes. També hem rebut el suport decisiu d'alguns partits polítics catalans que van propiciar que el Parlament de Catalunya aprovés un ajut econòmic per finançar els costos d'un equip d'advocats per tal de portar la revisió del cas a la màxima autoritat judicial competent en aquests moments. Tot aquest procés està en marxa i, malgrat les reserves, hi tenim dipositades moltes esperances.
Creiem que el que hem exposat fins aquí explica que, malgrat els dubtes, al final acceptéssim donar suport a la realització d'aquesta pel·lícula. Donar a conèixer la història del Salvador mitjançant una pel·lícula és un element més de tot el que hem hagut de fer durant trenta-dos anys: mantenir viu el record i posar en contacte aquells fets amb les generacions actuals. A part, però, també hi havia altres raons poderoses per al "sí": no volíem que la història del Salvador caigués en mans de qualsevol productor sense cap confiança per part nostra, no volíem que qualsevol guionista sense escrúpols la falsegés ni que fos manipulada per qualsevol director per al seu lluïment personal. La pel·lícula contribuiria a donar a conèixer una part de la història d'aquest país en una època convulsa; podia ensenyar que hi ha molts altres casos com el del Salvador que no han rebut la justa reparació per part d'una democràcia que presumeix d'haver bastit un Estat de Dret, però que encara no ha demanat perdó ni ha fet justícia del gran nombre de crims comesos durant el règim que el va precedir.
El nostre sí ha estat per la confiança que ens han merescut en Jaume Roures, en Lluís Arcarazo, el Manuel Huerga, el Lluís Llach… Com podíem negar-nos amb tota aquesta gent que, molt abans del projecte de la pel·lícula, ja ens havia donat mostres d'estar al nostre costat? Menció especial mereix Francesc Escribano, autor de 'Compte enrere', llibre que és la base del guió de la pel·lícula. La seva amistat i les seves consideracions van ser decisives. A part d'animar-nos-hi, ens va garantir, perquè ell també s'hi sentia implicat, que el procés de la pel·lícula i el producte final seria completament digne. Ja des d'aquell canvi d'impressions nosaltres anàvem repetint condicionants: "No volem que es tracti el Salvador d'heroi perquè era un jove com tants d'altres; no volem que es doni la impressió que el Salvador va ser un màrtir innocent perquè ell sempre va actuar amb consciència i en conseqüència; no volem que es presenti al Salvador com un bon xicot que algunes circumstàncies i la influència d'algunes persones van portar pel mal camí; no volem que els moments de més dramatisme es presentin amb morbositat perquè nosaltres ho vam viure impotents, amb ràbia, desesperades algun cop, però amb dignitat...".
Aquestes eren coses que anàvem dient i que, n'estem convençudes, van anar calant en els responsables del guió, de la direcció, en els mateixos actors i actrius. Vam parlar amb ells moltes vegades, ens van ensenyar els primers guions, vam suggerir, vam esmenar… I també vam deixar treballar els professionals. Comprenem que havien de construir una pel·lícula que funcionés com a tal: una història intel·ligible, presentada amb ritme, amb tensió, amb interrogants constants… Però això ja no era feina nostra.
Amb tot, mentre la pel·lícula avançava, els contactes s'anaven succeint i sempre es va mantenir una comunicació plena d'amabilitat per part de tot l'equip, actors i actrius inclosos. Era com si al voltant de la idea del Salvador es formessin relacions plenes d'afecte i es generessin vivències ben profundes.
En aquest sentit, doncs, sabem que no ens hem equivocat. Després de veure la pel·lícula, estem convençudes que les nostres condicions s'han acomplert: no es dóna la imatge del nostre germà com si fos un màrtir, tampoc no es presenta com un heroi, ni tan sols es ven la imatge d'una innocència absoluta. Creiem que els fets s'emmarquen justament en el context dels anys finals del franquisme, quan la por era el pa de cada dia dels ciutadans d'aquest país.
La impressió que pot causar Salvador a gran part dels espectadors pot donar una lleugera idea del que nosaltres hem viscut i seguim vivint des d'aquell 2 de març de 1974. Dia a dia, recordem el nostre germà i demanem a qui ens vol escoltar que es reconegui que la seva mort va ser un assassinat fruit d'una conjuntura històrica plena de fatalitat, i d'un sistema judicial basat en el més contrari a la justícia, és a dir, en una dictadura.
Ja a l'any 1974 molts ho tenien clar: s'havia comès una gran injustícia, el règim havia donat una nova mostra de la seva crueltat. Però Franco va morir al llit, la transició política va fer un gran exercici d'amnèsia i els demòcrates en general van tenir massa feina a organitzar una nova societat partint d'una pretesa tabula rasa, com si no hagués passat res, com si el règim que es deixava enrere no hagués comès innombrables crims, com si alguns dels nous demòcrates no tinguessin les mans brutes de sang. Per això ens hem trobat amb tantes dificultats i per això, encara avui, estem lluitant pel que creiem que ha d'arribar: el reconeixement legal de la injustícia que es va cometre amb el Salvador i de retruc amb nosaltres, la seva família.
|
