MISCEL·LÀNIA
*Compte enrere
*El llibre
|
|
de Francesc Escribano
el llibre que ha inspirat la pel·lícula
'Salvador (Puig Antich)'
'Compte enrera: la història de Salvador Puig Antich' reconstrueix i ens fa reviure un episodi clau de l'última etapa del franquisme: l'execució d'un presoner polític. Aquest relat forneix un retrat no solament polític, sinó també personal de Salvador Puig Antich, i exposa les raons que el van portar a actuar com ho va fer. Després de més de vint-i-cinc anys, moltes qüestions continuen obertes, i hi ha responsabilitats col·lectives que cal assumir. Durant la seva última nit, tal com deia en la darrera carta de comiat que va escriure, Salvador Puig Antich esperava que la sang no fos vessada inútilment.
Francesc Escribano (Vilanova i la Geltrú, 1957) és periodista i professor associat de Comunicació Audiovisual de la UAB. Ha treballat a la premsa i a la ràdio, però des de fa disset anys es dedica preferentment a la televisió. Ha estat membre fundador del programa '30 minuts' i creador, entre d'altres, de les sèries de TV3 'Ciutadans', 'Vides privades', 'Bellvitge Hospital' i 'Veterinaris'. El seu llibre 'Descalç sobre la terra vermella: vida del bisbe Pere Casaldàliga' va obtenir el premi Gaziel l'any 1998. El 2000 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme. El 2004 és nomenat director de Televisió de Catalunya.
«Podria mentir, però el cert és que quan vaig veure 'Salvador (Puig Antich)' per primera vegada no vaig saber què pensar ni què dir. Era una història que havia escoltat mil vegades, i que pel fet d'haver-la d'explicar i d'escriure l'havia hagut d'imaginar mil vegades més. Quan la vaig veure projectada a la pantalla em vaig adonar que aquelles no eren les imatges que havia imaginat, com suposo que tampoc seran les que conserven a la memòria els protagonistes directes, que mai són tampoc les imatges dels fets tal i com van succeir realment. No ho són perquè no ho poden ser, ni ho han de ser, ni és el més important. El que realment compta és que 'Salvador (Puig Antich)' té una força increïble; la mirada sobre els fets i els personatges és nova, intensa i emocionant. I si em vaig sentir desconcertat amb la pel·lícula és perquè a cada escena i a cada fotograma em semblava que descobria la història novament. De fet, la descobria perquè era la primera vegada que la veia. Més enllà dels valors cinematogràfics de 'Salvador (Puig Antich)', que en té molts, la seva gran contribució és crear un imaginari col·lectiu d'un fet clau de la nostra història recent.
»Vaig escriure 'Compte enrere', entre altres raons, perquè em va convèncer en Ramon Barnils, que també havia escrit sobre el cas. Em va dir que recordar els fets és l'única manera de calmar la ràbia i d'evitar que es tornin a repetir. Per això vaig començar el llibre recordant que quan van matar Salvador Puig Antich jo tenia quinze anys i que encara ara no puc oblidar aquell dia. Com oblidar mai que un militar vell i cruel que havia marcat amb foc la història del nostre país havia de morir matant un jove de vint-i-cinc anys que representava tot allò contra el que ell havia lluitat? Salvador era un jove català de classe mitjana fill de família republicana. Salvador Puig Antich, que ho va perdre tot enfrontant-se al règim franquista, tenia poques coses en comú amb la majoria de l'oposició antifranquista. Era anticapitalista i antisistema, va prendre l'opció de vida més radical però no volia ser ni un heroi, ni un màrtir, ni un símbol. Per tant, si fos viu no li agradarien la majoria de coses que s'han dit o s'han escrit sobre el seu cas. Tampoc li agradaria ni el meu llibre ni la pel·lícula. Però en Salvador no és viu, i recordar la seva història no és un deute que tenim amb ell, sinó que el tenim amb nosaltres mateixos i amb els nostres fills. Recordar és la millor manera de dir mai més.»
|
