MIRITO TORREIRO @ 'EL PAÍS' | 15-09-06

(…) Que el seu guió i la posada en escena condueixen inexorablement a l'espectador cap a un final impressionant, angoixant no només perquè sabem com va acabar la història, sinó perquè cadascun dels detalls d'aquesta conclusió respira realisme i credibilitat, fins a fer de la visió del film un exercici gairebé irrespirable.

(…) La pel·lícula es converteix en alguna cosa absoluta, magistralment insuportable... com la pròpia història del jove que no va voler viure amb por.




A. FANCELLI @ 'EL PAÍS' | 15-09-06

Corrin a veure la pel·lícula. I plorin sense complexos: és una manera estupenda de comprendre. És el millor al·legat possible contra els revisionistes que parlen de "dictablanda".




E. RODRÍGUEZ MARCHANTE @ 'ABC' | 15-09-06

(…) Una història amb personalitat, força i sentit de les coses tràgiques sobre un personatge fronterer, un perdedor, un anarquista condemnat a mort ja en les raneres del franquisme i l'últim executat pel garrot vil.

(…) La mirada del director és càlida i procura que la figura de Salvador Puig Antich quedi bé emmarcada, almenys en aquesta petita història.  (…) Sense entrar en aquest difícil vesper de la "memòria històrica", la veritat és que aquest 'Salvador' toca.




ANTON MERIKAETXEBARRIA @ 'EL CORREO' | 15-09-06

'Salvador' es converteix així en una ineludible crònica del nostre temps, realitzada amb passió, anomenant a les coses pel seu nom, realçada per una inequívoca inflexió popular -que no "populachera"-, a pesar de l'aparició d'algun personatge no del tot en sintonia amb el relat, com a la xicota de Puig Antich.

(…) D'aquesta manera, les noves generacions no haurien de menysprear esforços creatius com el de Manuel Huerga, secundat en tot moment per un actor de l'alçada de Daniel Brühl, capaç de matisar fins a l'arabesc el seu complex personatge, viscut d'una forma palpitant, sense doblecs, de forma magnètica, donada la força de la seva mirada, capaç de suggerir tantes coses Una pel·lícula, en definitiva, amb la qual es demostra d'una vegada per sempre que la senzillesa és la cortesia dels directors amb coratge.




JESÚS MANUEL RUBIO @ 'LAS HORAS PERDIDAS' | 16-09-06

(…) En aquesta ocasió el retrat és precís i extremadament ric per a una producció que aprofita molt bé tots els recursos, situats per sobre de la mitjana espanyola, però sense passar-se. El que treballa en cinema sap la dificultat d'ambientar en una època recent com són els 70 quan encara existeix memòria viva d'aquells anys, a diferència de, per exemple, l'Espanya imperial de la qual ningú pot recordar-se. Seguint amb aquests paral·lelismes, en 'Salvador' també hi ha batalles, literalment plenes de gents enfrontades, foc, armes, molt fum i cavalls: sí, sí, literalment. I persecucions, i violència i acció tremendament solvent i veraç, però, en aquest cas, podem assistir atònits davant el desplegament i estar orgullosos de la direcció, del muntatge i la foto. Quan hi ha pel·lícula, dóna gust parlar de l'apartat tècnic.

(…) El ritme de la pel·lícula és tremend, una mica inèdit en el nostre cinema, sobretot per com estan resoltes les escenes dels tirotejos i les càrregues policials, els diners que es veuen invertits en cada tret errat, cada vidre trencat i en l'ús de vídeo d'alta definició per a alguns plànols. El disseny de producció és senzillament perfecte i en algun passatge referit al grup armat pot recordar a la recent 'Munich' en la seva fotografia de llums i contrallums blanencs i la seva estètica del setanta amb toc francès. Són destacables la seqüència "collage" amb grafies pamfletàries i de còmic, així com totes les recolzades en la genial banda sonora internacional amb el moment cim del 'Suzanne' de Leonard Cohen.




LLUÍS BONET MOJICA @ 'LA VANGUARDIA' | 17-09-06

(…) Però 'Salvador' emociona i convulsiona a l'espectador, també en bona part per l'esplèndida feina de Daniel Brühl, qui aporta absoluta credibilitat a aquest jove més aviat sense nord en els seus inicis i utòpic revolucionari. La seva relació en la Model amb un funcionari de presons (Leonardo Sbaraglia, que substitueix a l'inicialment previst Sergi López) és un altre dels grans suports emocionals d'una pel·lícula que ve a alleujar la desmemoria històrica, però sense discursos maniqueus ni complicats.




BEGOÑA DEL TESO @ 'DIARIO VASCO' | 17-09-06

(…) Tots van plorar. Van plorar aquell dia de maig a Cannes on 'Salvador' es va projectar en la compromesa secció "Un certain regard", i tots van plorar la tarda fosca del divendres a la sala 7 del Príncipe on es va estrenar la pel·lícula de Huerga i d'altra molta gent, incloses les germanes de Puig Antich. Tots van plorar perquè és bo i poderós el film que narra els moments més intensos de la vida i la mort d'un noi que va lluitar contra Franco i els seus esbirros a la manera "desgarbada" amb la qual van lluitar molts al mateix temps com gairebé tots sabem, els altres miraven cap a un altre costat.

Tots van plorar a Donostia i a Cannes, al teatre Claude Debussy, tots van aplaudir durant llargs minuts, la gola entretallada. I tots van plorar i tots van aplaudir en presència de les germanes de Puig Antich que van estar en Donostia fa poc en les Trobades de Cinema i Drets Humans, perquè, entre d'altres moltíssimes coses, 'Salvador' acaba en els seus títols de crèdit amb una esgarrifosa cançó de Llach, aquesta que diu que si canta trist és perquè els seus pobres ulls i els de molta altra gent estan plens d'una por que ningú pot esborrar.

'Salvador' té un tremend poder visual, el qual correspon a algú com a Huerga que va dirigit la intensíssima 'Antàrtida'. Un poder visual, cinematogràfic que va en crescendo així que la Mort s'amenaça sobre el noi que les enamora amb 'Suzanne' de Leonard Cohen com a música de fons; del noi que passa fronteres i atraca bancs per la causa mentre en la banda sonora s'escolta el 'Knocking On Heaven's Doors' d'aquell Dylan que un dia va ser, ell també, rebel. És clar que 'Salvador' té un toc hagiogràfic. Per descomptat. És fílmicament imprescindible. En la pel·lícula assistim a la creació d'un home, d'un heroi, d'un mite i oblidem que en aquell temps pocs van lluitar per ell. 'Salvador' té molt cinema a dins. Escenes com la de la germana petita jugant en una pista de bàsquet al mateix temps, al mateix temps, al mateix temps... no tenen preu. I si ho tenen és d'or pur. Clar que 'Salvador' té coses com a molt de pel·lícula. Però de les bones. I clar que els agents de la Brigada Social són fills de puta. Sense matisos. És clar.




PELAYO LÓPEZ @ 'SIGLO XXI' | 18-09-06

(…) Nombrosos actors i actrius amb uns treballs estupends que converteixen a la pel·lícula en una d'aquestes d'antany d'actors de repartiment: Aida Folch, Antonio Dechent, Beatriz Segura, Carlos Fuentes, Celso Bugallo, Ingrid Rubio, Joaquín Climent, Joel Joan, Leonor Watling, Mercedes Sampietro… A pesar que s'escolten temes de gent com a Leonard Cohen, tots ells actuen al ritme de la música d'altre català il·lustre, Lluís Llach, que ens ofereix una partitura acord amb la història, bastant diferent al que acostuma a ser habitual en ell, i que posa la tanca d'or amb el tema final dedicat a la memòria del protagonista.

(…) L'alta definició ha permès al director usar diferents textures i tonalitats en funció de les escenes de presó o de carrer, de les escenes d'Espanya i de França… Respecte al muntatge, molt actual i dinàmic però sense perdre l'essència de l'època, destacar els títols de crèdit inicials en el blanc i negre d'aquells anys i amb el vermell de la sang vessada, tot això amanit a més amb imatges de personatges dels que, en el transcurs de la pel·lícula, comprendrem la seva vinculació amb el fatídic desenllaç.

(…) La pel·lícula, que ha comptat amb el suport familiar, és un clar exemple del compromís d'una art, una lliçó col·lectiva per a la societat sense deixar de costat el cel·luloide que està elaborada, una lliçó de memòria històrica + cinema.




Descarrega en PDF el reportatge sobre el film 'Salvador (Puig Antich) publicat el 03-09-06 a 'El País Semanal'.