EQUIP TÈCNIC
direcció
*Manuel Huerga
guió
*Lluís Arcarazo
productor
*Jaume Roures
fotografia
*David Omedes
música
*Lluís Llach
*Fitxa completa
|
|
guió
Filmografia seleccionada como a guionista
- 'LLACH, LA REVOLTA PERMANENT' (2006, Lluís Danés, documental)
- 'CÁMPING' (2006, Lluís Arcarazo, telefilm)
- 'GOSSOS' (2002, Roma Guardiet, telefilm)
*Fitxa a IMDB.com
Jo volia escriure 'Salvador (Puig Antich)'. Li ho vaig proposar a Paco Escribano poc després de llegir 'Compte enrere'. Li vaig dir: pel tema, pel protagonista, per l'època, aquí hi ha una pel·lícula de les que valen la pena. En Paco somrigué. Això no estava a les seves mans. Però van passar un parell d'anys i un dia d'agost, en plenes vacances, em va trucar per telèfon.
I va ser així com, el setembre de 2003, vaig conèixer a Jaume Roures i Manuel Huerga en un restaurant del carrer València. I allà va començar una relació edificada a partir d'una sèrie de sopars, quasi sempre al mateix restaurant i a la mateixa taula, sempre amb un convidat diferent però amb el mateix objectiu: esbrinar qui va ser realment Salvador Puig Antich a partir dels testimonis d'aquells que el van conèixer millor: les seves germanes, els amics, els companys d'armes.
El primer contacte va ser amb Imma, Montse i Carme Puig Antich. Totes tres van ser generoses amb els seus records, mentre jo em dedicava a prendre'n nota en una llibreteta negra. Per la seva forma d'explicar com era en Salvador i per la forma en que també ho feren els altres, vaig començar a sospitar el que ja fa temps que he après: que la vida no ens canvia tant com creiem, que en el fons conservem els trets essencials del que vam ser. Per això, trenta anys després, perviuen la Carme lluitadora i vital, l'Imma forta i infatigable, la Montse fràgil però indestructible.
Naturalment, als ulls de Pons Llobet hi vàrem reconèixer la mirada d'aquell xicot que els seus companys anomenaven Queso. Loquaç i vehement, va dibuixar-nos en un tovalló de paper el croquis de l'atracament al Banco Hispano-Americano.
De Jordi Solé recordo la seva encaixada de mans. Les mans que havien empunyat una pistola. I la mirada. La mirada d'algú que ha viscut per explicar-ho.
Del seu germà Ignasi, em quedo amb les seves maneres d'home acomodat i intel·ligent. Fumant un cigar i fent veure que no entenia per què volíem fer una pel·lícula.
Marian Mateos va venir a contracor. Per ella, és quelcom que va passar fa temps. La vinculació de Quesita amb el grup fou més emotiva que ideològica. Però va dir-nos quina música li agradava a en Salvador. "I talk to the wind, my words are all carried away...".
Xavier Garriga, el Secretario, que no va voler parlar del tema durant molts anys, va demostrar tenir bona memòria, encara que amarga, sobre aquella època.
A la Barceloneta, Emili Pardiñas ens va confessar que alguna vegada havien celebrat l'èxit d'una acció endrapant una paella vora el mar.
I Felip Solé, de memòria infatigable, va dedicar-me una pila d'hores, opinions i records a la cafeteria de l'Hotel Suizo.
Un matí de tardor, vaig sentir al despenjar el telèfon la veu remota d'algú que porta més de vint anys a la presó: Jean Marc Rouillan, des de la presó de Lannemezan. Li havia escrit unes setmanes enrere, demanant-li que em parlés d'en Salvador i del MIL. Ho va fer. I recordava fins el més ínfim detall d'aquells dies.
Merçona Puig Antich va venir sola. Ens va dibuixar en Salvador vist des dels seus tretze anys.
Francesc Caminal, meticulós i prudent, ens va parlar amb admiració d'Oriol Arau, que va fer tant per en Salvador i que, potser, també va començar a morir aquell dos de març.
El Dr. Barjau, que estava de guàrdia a Urgències el dia del tiroteig, ens va explicar tot el que no li permeteren declarar al judici.
El pare Manero, encara commogut, ens va transmetre el seu afecte per Puchito, aquell alumne trapella que ell considerava tan bon noi.
En una altra ocasió, Marcos Ordóñez ens va fer un retrat ambigu de Francisco Anguas, amb qui va anar al cine una vegada a veure'n una de pirates.
A Eivissa, davant d'un mar cruelment blau, Jesús Irurre ens va descriure l'execució i com conèixer a en Salvador li va canviar la vida. És possible. Observant el seu rostre morè i la cua canosa, ningú diria que continua sent funcionari de presons.
A Palma de Mallorca vam passar hores al Bar Bosch, xerrant amb Margalida. Desbordant i apassionada, ens va explicar el Salvador més íntim. I quan ens dirigíem a l'aeroport, vaig recordar la cançó de Leonard Cohen: "And you know that she's half crazy / But that's why you want to be there".
I ja ficats a la pell d'en Salvador, una nit d'hivern ens vam enamorar de Montse Plaza mentre ens explicava que fou ell qui va ensenyar-li a besar.
Va passar el temps. Creia que coneixia a en Salvador. Vaig escriure el guió. Va rodar-se la pel·lícula.
I contemplant el rostre de Daniel Brühl, em pregunto com seria ara. Què se n'hauria fet, d'ell? A què es dedicaria? Què quedaria de la persona que va ser? I què en pensaria, de tot això?
|
